Fred

Model 234-98 Noken, Regional Exprés, any 2009.

No sabia si estava més trist o enrabiat. La cosa és que tenia unes ganes boges de cridar i plorar. De pegar a algú i fer-li molt de mal, tant mal com sentia que m’havien fet a mi durant tots aquells anys. Des que tenia memòria, m’havien maltractat, utilitzat i menyspreat, tancat en aquella sala diminuta i fosca, de tan en tan tristament il·luminada per uns fluorescents de llum tèrbola i entristida. Era depriment i, el pitjor de tot, és que ni tan sols podia suïcidar-me. Les vexacions eren cruels i inhumanes. El meu cos, fred, petit i vulnerable, era vilment emprat per satisfer tot tipus d’individus. Em sentia res i plorava cada dia, també cada nit. Plorava a totes hores. El meu plor s’havia convertit en una mena de degoteig constant que ni tan sols m’alliberava, sentia que les llàgrimes, massa corrossives i oxigenades només servien per erosionar-me la pell porcellanosa, per  deixar-me uns reguerons bruts a les galtes blanques. L’únic consol que tenia a la vida era la senyora Encarnación. Ella viatjava amb el tren i, cada matinada, quan encara no havia sortit el sol i l’únic so de l’ambient era el tintineig del tren sobre les vies, entrava a netejar-me: primer em passava una esponja càlida per sobre tot el cos per, després, ensabonar-me amb energia mentre cantussejava algun ritme amb la seva melodiosa veu, una mica trencada però molt dolça. Quan ella entrava jo intentava parlar-hi, demanar-li ajuda, però les paraules se m’embarbussaven i només aconseguia emetre un brunzit estrany, de màquinota averiada. ‘Noken, reiet meu... et deixaré net com una patena, ja veuràs què bé!’, em deia ella somrient. Llavors, es posava els auriculars altra vegada i ja no provava de parlar. Els anys m’havien ensenyat bé; callar, plorar, i aguantar tot el que vingués. Em sentia morir, en aquella sala fosca i abandonada d’aquell Regional Exprès. Només tenia cinc anys i ja em sentia vell, explotat, rebentat... mort. La meva ràbia cada dia creixia i volia vomitar, cridar i, sobretot, matar a algú. O potser matar-los a tots...

John Duarte, Arizona, any 2109.

L’altaveu de les cèl·les on estem tots tancats, comença a parlar. Miro al meu voltant, dotzenes de persones nues remuguen i es belluguen neguitoses davant l’estridència d’aquella veu, que trenca el silenci de la gana. També hi ha alguns nens, els que encara no s’han mort. Els seus cossets petits fan pena, semblen ninotets de fràgil porcellana. Algú està histèric i no para de plorar, algú altre crida enrabiat, fins i tot hi ha algú que resa. Els plors es van apaivagant a mesura que avancen les paraules de l’aparell sospès sobre els nostres caps. Els cossos nus, es tensen a l’uníson i tots parem atenció:

Vosaltres, humans, heu oblidat la importancia de les coses. Fins i tot heu deixat de pensar en l’essència de la vida, us mouen els diners i el sexe. O bé la cobdícia per tenir-los tots dos. Ja no penseu en res més. Ara que el vostre món ja no és vostre, ara que som nosaltres qui el posseïm vull que sentiu per a què serviu i què sou: RES.

Molts heu suplicat abans de tancar-vos en les cèl·les. Mentre us despullàvem us pixàveu de por tremolosos. Nosaltres, la veritat, ens hem sorprès bastant. Sobretot els més vells i experimentats, que us han vist cometre atrocitats de debò: tercer Reich, Nagasaki i Hiroshima, gas mostassa... us hem vist mutilar i violar les vostres pròpies filles i ara, teniu por! Potser el terme humà, tal i com l’entenieu, amb la càlidesa i les connotacions amb què l’adornàveu, era per definir-nos a nosaltres i no a la vostra espècie. El nostre Parlament encara no ha decidit què farem amb vosaltres. Molts us desitgem la mort, tot i que, pel que sembla, vosaltres hi arribaríeu sols. Vàreu dominar el món regint-vos  per la filosofia occidental de ‘el gato es mio y me lo follo cuando quiero’. Doncs ve, els gatets ja no són vostres, sinó que vosaltres sou d’ells. Està clar que mai més pixareu dins nostre, ni fareu res que s’hi assembli. Mai més ens deixareu abandonats perquè, senzillament, ja no som vostres. El nostre President-Noken, de la noble dinastia dels Noken Design de porcellana tractada, decidirà el vostre destí. Espero que penseu bé què li direu, perquè ell és el cap de la Revolució i a ell li debeu la vida, doncs matar-vos seria un gran deleit per tots els Roca, Mebra, Nofer i, en definitiva, els de la nostra espècie. Comprenem que el vostre ha estat un acte d’estupidesa humana. Típic. Però l’estupidesa també es paga, i cara. L’empirisme i la vostra ‘ciència’ us ha cegat, heu definit el món amb quatre teories científiques mal adobades. I definint-lo li heu posat límits i, nosaltres, tots els altres, hem quedat exclosos fora d’aquests límits. El President-Noken diu que us salva la ignorància i que per això no vol ser massa cruel, però el Parlament acabarà de decidir. Penseu, humans, que no sou res. De la mateixa manera que ahir nosaltres no érem res i demà, potser res serà res. Hagués estat tan fàcil tractar-nos amb un mica de decència, però ni d’això vàreu ser capaços. Ara ja és tard.

L’altaveu calla i ens mirem tots desconcertats. La dona del meu costat tremola. Té fred però, sobretot, té por. Em miro les mans i veig que jo també estic tremolant. Estem atapeïts i sento la seva pell freda fregant-me. Aquest lleu contacte, em fa prendre consciència de la situació. Potser moriré. Però jo no tinc por, només ràbia. Una ràbia efervescent i desmesurada cap aquells desaprensius que ens pretenen dominar, sotmetre i qui sap si assassinar. La dona ara plora, està sola. Tots ho estem perquè han separat les famílies. Li acaricio la galta i de seguida es recolza damunt meu plorant encara més fort. Sento que la sang em vull de ràbia dins les venes. Al cap d’una estona de pensar en què els faria si m’alliberessin, m’adono que tinc molta set i, derrotat i sense cap perspectiva de beure, començo a adormir-me. La dona del meu costat fa estona que dorm recolzada al meu pit. Abans d’adormir-me penso que de tot el que han dit només una cosa és ben segura: no som res.