El llapis de memòria (II)

***

Pip-pip. Pip-pip. Pip-pip. Pip-piiiiiiiiiip. Pip-pip-piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!!!

Apago el despertador amb els ulls mig oberts i enfonso el cap amb resignació al coixí... Per què sempre sona a mig somni!? Intento reprendre el fil de la història però la consciència comença a torturar-me amb les obligacions matinals per no fer tard a primera hora. M’incorporo. Com passa cada dia a les set del matí, maleeixo el dia en què se’m va acudir començar una altra carrera sense haver acabat periodisme. No me’n sortiré pas... Engego la cafetera mentre em compadeixo una mica de mi mateixa i em poso a la dutxa. Quin gust! Quan m’eixugo el cabell l’oloreta del cafè escalfant-se es comença a escampar pel pis i m’arriba a l’habitació. M’encanta. Sens dubte és la millor droga haguda i per haver. Surto de casa i baixo els graons de l’escala de marbre de tres en tres, de tant en tant estic a punt de caure, però penso que no ho deixaré de fer mai. Quan arribo a Plaça Espanya agafo una bicicleta –espero que aquesta no grinyoli tant com la d’ahir– i em poso a pedalar enèrgicament per la Gran Via. M’encanta Barcelona. No és Balaguer, perquè com Balaguer no hi ha res, però m’encanta. M’aturo a un semàfor i maleeixo que encara no hagin vetat el tràfic pel centre com a Londres. Mentrestant, observo el carrer: a mà esquerra tinc un noi que escolta música, la du tan alta que puc seguir la cançó des d’on sóc. A mà dreta, hi tinc una cafeteria petita i discreta, m’evoca un record difús. Però és que al cap i a la fi les cafeteries són totes similars.

De sobte, em crida l’atenció una dona morena. Surt de la cafeteria amb els ulls vidriosos i es posa a caminar amb pas decidit. S’entrebanca en esquivar una nena que corre per agafar el bus i li cau la bossa a terra. En recull el contingut amb rapidesa i continua caminant. Des de la distància, veig que a terra hi ha quedat alguna cosa, petita i gairebé imperceptible des d’on sóc. Baixo de la bici i m’apropo caminant fins on fa uns segons hi havia la dona d’ulls vidriosos amb la seva bossa i veig què és: un USB. El recullo i pujo a la bici per anar-li a tornar l’aparell però, quan aixeco el cap, ja no hi és. Sembla com si s’hagués volatilitzat. El carrer és llarg i no la veig enlloc. Segurament ha entrat a algun edifici mentre recollia el pen drive. He perdut bastant temps i veig que si no m’afanyo faré tard. Despreocupadament, em poso l’USB a la butxaca dels texans i continuo el camí.

Busco un buit per deixar la bici. Afortunadament a les vuit del matí  encara hi ha molts buits i poques bicis vermelles. Per fi, entro a la facultat. Sempre he pensat que és com retrocedir en el temps. Tota de pedra, amb els pòrtics, els finestrons vells i aquelles aules que semblen robades dels anys 60. Creuo els murs densíssims i m’oblido de tot, del somni, de com m’ho faré per aprovar, els problemes s’esvaeixen i em deixo portar de classe en classe, com si fos en un món nou, embadalida per totes les històries impossibles que ressonen entre els murs de pedra. Històries que passen de generació en generació, moltes semblen superar la ficció però, no és la vida una pròpia ficció?  

El llapis de memòria

Les veus es filtraven entre el silenci del matí i li arribaven somortes i difuses, quasi inintel·ligibles. El cap li feia un mal horrorós, era com si el cervell fos de plom i el crani no el pogués retenir entre les seves parets. Es va incorporar mig adormida i no va ser fins uns segons després que va adornar-se que no era a casa. Merda. Al final l’havia convençut per quedar-se a casa seva. Odiava no dormir a casa. Es va vestir a la penombra mentre maleïa la poca voluntat que tenia a vegades. Merda, de nou. Havia d’agafar el tren per tornar a casa, dutxar-se, treure’s les senyals d’una nit moguda i presentar-se a la feina puntual i amb una cara mínimament decent. Les veus ja no semblaven tan difuses i gairebé podia entendre què deien. No volia parar-se a saludar-lo, ni a ell ni a ningú. Va decidir que marxaria sigil·losament per darrera. Va haver de conformar-se amb una cua de cavall i marxar sense rentar-se les dents per no haver-lo de veure. Definitivament, odiava dormir fora de casa. Quan va traspassar el llindar de la porta de l’escala l’aire gelat del matí la va sotraguejar amb força. Va parar-se per cordar-se la jaqueta mentre es mirava reflectida a un aparador. Tampoc feia tan mala cara, es va posar de més bon humor. El fred era glacial, semblava mentida que ja fossin a la primavera. Va repassar mentalment tot el que havia fet la nit anterior; el sopar, el vi, agafar l’arxiu del PC mentre ell encara era al bany... Tot plegat força senzill, tot i que havia suat de valent mentre maleïa la lentitud amb què s’obria el programa. Què fàcil era enganyar un home enamorat! Però se sentia bruta, ho tenia tot i malgrat això se sentia bruta. Traïdora. Era una brutícia que anava més enllà de no haver pogut passar per la dutxa. Era una brutícia interior. Però era la seva feina i, a la fi i al cap, aquell home era un malparit, un malparit dels de debò. Però era adorable... i la tractava tant bé! Les seves paraules sempre eren tendres quan es dirigien a ella. Podia un malparit arribar a ser tendre? Ell ho era... Quan pensava això s’havia de reconvèncer que era la seva feina –la  feina del seu equip– enganxar malparits com aquell i que, a la fi i al cap, per ell només havia estat una més. Però després, quan recordava les paraules dolces o com li acariciava el cabell, es fonia. Va treure l’USB de la bossa i se’l va mirar llargament, semblava mentida que un aparell tan ridículament petit pogués destrossar la vida d’algú. El balanceig del tren la va endormiscar mentre buscava alguna explicació raonable per definir aquell home estrany, buscat i maleït pel seu govern i que, tanmateix, semblava profund i sensible.

Quan va baixar del tren una onada de cansament li planava pels músculs. Se sentia extenuada i el mal de cap era tan fort que ja s’havia convertit la migranya que sovint li martellejava el cervell. Així no podia pensar, necessitava un cafè. Quan va sortir al vestíbul va pentinar fugaçment l’Estació de Sants buscant aquella farmàcia que recordava vagament. Va comprar un paquet de comprimits d’efferalgan. En sortir, va aturar un taxi. Eren cars i no era rica, però l’alternativa d’agafar el metro amb aquella migranya horrorosa no era massa millor. Va donar-li quatre indicacions bàsiques perquè la deixés a una petita cafeteria de la Gran Via, prop de la seu on havia d’entregar l’USB.  Després d’un parell de temptatives frustrades del taxista per iniciar conversa, van romandre en silenci durant tot el trajecte.

Tretze euros més tard va entrar a la cafeteria i es va asseure a la primera taula buida que va veure. Un cafè llarg, una aigua i un croissant. Tan bon punt la cambrera va acabar de deixar la botella d’aigua a la taula va empassar-se àvidament dos efferalgans com només ho fan els que estan acostumats a engolir pastilles. Va fullejar el diari. Res de nou, el món continuava amb el mateix caos de sempre. Però... Què faria ella? Ell l’estimava, hi confiava... I ella? Ella havia vulnerat tots els codis que ha de seguir un bon professional. Ningú ho sabia, però la seva infiltració estava destinada al fracàs des del moment en què va començar a mirar-lo amb aquella brillantor als ulls. De sobte, va sentir-se trista, sola i abandonada. Els ulls se li van entelar i, en parpellejar, no va poder reprimir que les llàgrimes li llisquessin galtes avall fins a les comissures dels llavis. Les sentia càlides i salades, tristes gotes de desesperança impossible de contenir.

*** continuarà ***