El llapis de memòria (II)

***

Pip-pip. Pip-pip. Pip-pip. Pip-piiiiiiiiiip. Pip-pip-piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!!!

Apago el despertador amb els ulls mig oberts i enfonso el cap amb resignació al coixí... Per què sempre sona a mig somni!? Intento reprendre el fil de la història però la consciència comença a torturar-me amb les obligacions matinals per no fer tard a primera hora. M’incorporo. Com passa cada dia a les set del matí, maleeixo el dia en què se’m va acudir començar una altra carrera sense haver acabat periodisme. No me’n sortiré pas... Engego la cafetera mentre em compadeixo una mica de mi mateixa i em poso a la dutxa. Quin gust! Quan m’eixugo el cabell l’oloreta del cafè escalfant-se es comença a escampar pel pis i m’arriba a l’habitació. M’encanta. Sens dubte és la millor droga haguda i per haver. Surto de casa i baixo els graons de l’escala de marbre de tres en tres, de tant en tant estic a punt de caure, però penso que no ho deixaré de fer mai. Quan arribo a Plaça Espanya agafo una bicicleta –espero que aquesta no grinyoli tant com la d’ahir– i em poso a pedalar enèrgicament per la Gran Via. M’encanta Barcelona. No és Balaguer, perquè com Balaguer no hi ha res, però m’encanta. M’aturo a un semàfor i maleeixo que encara no hagin vetat el tràfic pel centre com a Londres. Mentrestant, observo el carrer: a mà esquerra tinc un noi que escolta música, la du tan alta que puc seguir la cançó des d’on sóc. A mà dreta, hi tinc una cafeteria petita i discreta, m’evoca un record difús. Però és que al cap i a la fi les cafeteries són totes similars.

De sobte, em crida l’atenció una dona morena. Surt de la cafeteria amb els ulls vidriosos i es posa a caminar amb pas decidit. S’entrebanca en esquivar una nena que corre per agafar el bus i li cau la bossa a terra. En recull el contingut amb rapidesa i continua caminant. Des de la distància, veig que a terra hi ha quedat alguna cosa, petita i gairebé imperceptible des d’on sóc. Baixo de la bici i m’apropo caminant fins on fa uns segons hi havia la dona d’ulls vidriosos amb la seva bossa i veig què és: un USB. El recullo i pujo a la bici per anar-li a tornar l’aparell però, quan aixeco el cap, ja no hi és. Sembla com si s’hagués volatilitzat. El carrer és llarg i no la veig enlloc. Segurament ha entrat a algun edifici mentre recollia el pen drive. He perdut bastant temps i veig que si no m’afanyo faré tard. Despreocupadament, em poso l’USB a la butxaca dels texans i continuo el camí.

Busco un buit per deixar la bici. Afortunadament a les vuit del matí  encara hi ha molts buits i poques bicis vermelles. Per fi, entro a la facultat. Sempre he pensat que és com retrocedir en el temps. Tota de pedra, amb els pòrtics, els finestrons vells i aquelles aules que semblen robades dels anys 60. Creuo els murs densíssims i m’oblido de tot, del somni, de com m’ho faré per aprovar, els problemes s’esvaeixen i em deixo portar de classe en classe, com si fos en un món nou, embadalida per totes les històries impossibles que ressonen entre els murs de pedra. Històries que passen de generació en generació, moltes semblen superar la ficció però, no és la vida una pròpia ficció?  

El llapis de memòria

Les veus es filtraven entre el silenci del matí i li arribaven somortes i difuses, quasi inintel·ligibles. El cap li feia un mal horrorós, era com si el cervell fos de plom i el crani no el pogués retenir entre les seves parets. Es va incorporar mig adormida i no va ser fins uns segons després que va adornar-se que no era a casa. Merda. Al final l’havia convençut per quedar-se a casa seva. Odiava no dormir a casa. Es va vestir a la penombra mentre maleïa la poca voluntat que tenia a vegades. Merda, de nou. Havia d’agafar el tren per tornar a casa, dutxar-se, treure’s les senyals d’una nit moguda i presentar-se a la feina puntual i amb una cara mínimament decent. Les veus ja no semblaven tan difuses i gairebé podia entendre què deien. No volia parar-se a saludar-lo, ni a ell ni a ningú. Va decidir que marxaria sigil·losament per darrera. Va haver de conformar-se amb una cua de cavall i marxar sense rentar-se les dents per no haver-lo de veure. Definitivament, odiava dormir fora de casa. Quan va traspassar el llindar de la porta de l’escala l’aire gelat del matí la va sotraguejar amb força. Va parar-se per cordar-se la jaqueta mentre es mirava reflectida a un aparador. Tampoc feia tan mala cara, es va posar de més bon humor. El fred era glacial, semblava mentida que ja fossin a la primavera. Va repassar mentalment tot el que havia fet la nit anterior; el sopar, el vi, agafar l’arxiu del PC mentre ell encara era al bany... Tot plegat força senzill, tot i que havia suat de valent mentre maleïa la lentitud amb què s’obria el programa. Què fàcil era enganyar un home enamorat! Però se sentia bruta, ho tenia tot i malgrat això se sentia bruta. Traïdora. Era una brutícia que anava més enllà de no haver pogut passar per la dutxa. Era una brutícia interior. Però era la seva feina i, a la fi i al cap, aquell home era un malparit, un malparit dels de debò. Però era adorable... i la tractava tant bé! Les seves paraules sempre eren tendres quan es dirigien a ella. Podia un malparit arribar a ser tendre? Ell ho era... Quan pensava això s’havia de reconvèncer que era la seva feina –la  feina del seu equip– enganxar malparits com aquell i que, a la fi i al cap, per ell només havia estat una més. Però després, quan recordava les paraules dolces o com li acariciava el cabell, es fonia. Va treure l’USB de la bossa i se’l va mirar llargament, semblava mentida que un aparell tan ridículament petit pogués destrossar la vida d’algú. El balanceig del tren la va endormiscar mentre buscava alguna explicació raonable per definir aquell home estrany, buscat i maleït pel seu govern i que, tanmateix, semblava profund i sensible.

Quan va baixar del tren una onada de cansament li planava pels músculs. Se sentia extenuada i el mal de cap era tan fort que ja s’havia convertit la migranya que sovint li martellejava el cervell. Així no podia pensar, necessitava un cafè. Quan va sortir al vestíbul va pentinar fugaçment l’Estació de Sants buscant aquella farmàcia que recordava vagament. Va comprar un paquet de comprimits d’efferalgan. En sortir, va aturar un taxi. Eren cars i no era rica, però l’alternativa d’agafar el metro amb aquella migranya horrorosa no era massa millor. Va donar-li quatre indicacions bàsiques perquè la deixés a una petita cafeteria de la Gran Via, prop de la seu on havia d’entregar l’USB.  Després d’un parell de temptatives frustrades del taxista per iniciar conversa, van romandre en silenci durant tot el trajecte.

Tretze euros més tard va entrar a la cafeteria i es va asseure a la primera taula buida que va veure. Un cafè llarg, una aigua i un croissant. Tan bon punt la cambrera va acabar de deixar la botella d’aigua a la taula va empassar-se àvidament dos efferalgans com només ho fan els que estan acostumats a engolir pastilles. Va fullejar el diari. Res de nou, el món continuava amb el mateix caos de sempre. Però... Què faria ella? Ell l’estimava, hi confiava... I ella? Ella havia vulnerat tots els codis que ha de seguir un bon professional. Ningú ho sabia, però la seva infiltració estava destinada al fracàs des del moment en què va començar a mirar-lo amb aquella brillantor als ulls. De sobte, va sentir-se trista, sola i abandonada. Els ulls se li van entelar i, en parpellejar, no va poder reprimir que les llàgrimes li llisquessin galtes avall fins a les comissures dels llavis. Les sentia càlides i salades, tristes gotes de desesperança impossible de contenir.

*** continuarà ***

Fred

Model 234-98 Noken, Regional Exprés, any 2009.

No sabia si estava més trist o enrabiat. La cosa és que tenia unes ganes boges de cridar i plorar. De pegar a algú i fer-li molt de mal, tant mal com sentia que m’havien fet a mi durant tots aquells anys. Des que tenia memòria, m’havien maltractat, utilitzat i menyspreat, tancat en aquella sala diminuta i fosca, de tan en tan tristament il·luminada per uns fluorescents de llum tèrbola i entristida. Era depriment i, el pitjor de tot, és que ni tan sols podia suïcidar-me. Les vexacions eren cruels i inhumanes. El meu cos, fred, petit i vulnerable, era vilment emprat per satisfer tot tipus d’individus. Em sentia res i plorava cada dia, també cada nit. Plorava a totes hores. El meu plor s’havia convertit en una mena de degoteig constant que ni tan sols m’alliberava, sentia que les llàgrimes, massa corrossives i oxigenades només servien per erosionar-me la pell porcellanosa, per  deixar-me uns reguerons bruts a les galtes blanques. L’únic consol que tenia a la vida era la senyora Encarnación. Ella viatjava amb el tren i, cada matinada, quan encara no havia sortit el sol i l’únic so de l’ambient era el tintineig del tren sobre les vies, entrava a netejar-me: primer em passava una esponja càlida per sobre tot el cos per, després, ensabonar-me amb energia mentre cantussejava algun ritme amb la seva melodiosa veu, una mica trencada però molt dolça. Quan ella entrava jo intentava parlar-hi, demanar-li ajuda, però les paraules se m’embarbussaven i només aconseguia emetre un brunzit estrany, de màquinota averiada. ‘Noken, reiet meu... et deixaré net com una patena, ja veuràs què bé!’, em deia ella somrient. Llavors, es posava els auriculars altra vegada i ja no provava de parlar. Els anys m’havien ensenyat bé; callar, plorar, i aguantar tot el que vingués. Em sentia morir, en aquella sala fosca i abandonada d’aquell Regional Exprès. Només tenia cinc anys i ja em sentia vell, explotat, rebentat... mort. La meva ràbia cada dia creixia i volia vomitar, cridar i, sobretot, matar a algú. O potser matar-los a tots...

John Duarte, Arizona, any 2109.

L’altaveu de les cèl·les on estem tots tancats, comença a parlar. Miro al meu voltant, dotzenes de persones nues remuguen i es belluguen neguitoses davant l’estridència d’aquella veu, que trenca el silenci de la gana. També hi ha alguns nens, els que encara no s’han mort. Els seus cossets petits fan pena, semblen ninotets de fràgil porcellana. Algú està histèric i no para de plorar, algú altre crida enrabiat, fins i tot hi ha algú que resa. Els plors es van apaivagant a mesura que avancen les paraules de l’aparell sospès sobre els nostres caps. Els cossos nus, es tensen a l’uníson i tots parem atenció:

Vosaltres, humans, heu oblidat la importancia de les coses. Fins i tot heu deixat de pensar en l’essència de la vida, us mouen els diners i el sexe. O bé la cobdícia per tenir-los tots dos. Ja no penseu en res més. Ara que el vostre món ja no és vostre, ara que som nosaltres qui el posseïm vull que sentiu per a què serviu i què sou: RES.

Molts heu suplicat abans de tancar-vos en les cèl·les. Mentre us despullàvem us pixàveu de por tremolosos. Nosaltres, la veritat, ens hem sorprès bastant. Sobretot els més vells i experimentats, que us han vist cometre atrocitats de debò: tercer Reich, Nagasaki i Hiroshima, gas mostassa... us hem vist mutilar i violar les vostres pròpies filles i ara, teniu por! Potser el terme humà, tal i com l’entenieu, amb la càlidesa i les connotacions amb què l’adornàveu, era per definir-nos a nosaltres i no a la vostra espècie. El nostre Parlament encara no ha decidit què farem amb vosaltres. Molts us desitgem la mort, tot i que, pel que sembla, vosaltres hi arribaríeu sols. Vàreu dominar el món regint-vos  per la filosofia occidental de ‘el gato es mio y me lo follo cuando quiero’. Doncs ve, els gatets ja no són vostres, sinó que vosaltres sou d’ells. Està clar que mai més pixareu dins nostre, ni fareu res que s’hi assembli. Mai més ens deixareu abandonats perquè, senzillament, ja no som vostres. El nostre President-Noken, de la noble dinastia dels Noken Design de porcellana tractada, decidirà el vostre destí. Espero que penseu bé què li direu, perquè ell és el cap de la Revolució i a ell li debeu la vida, doncs matar-vos seria un gran deleit per tots els Roca, Mebra, Nofer i, en definitiva, els de la nostra espècie. Comprenem que el vostre ha estat un acte d’estupidesa humana. Típic. Però l’estupidesa també es paga, i cara. L’empirisme i la vostra ‘ciència’ us ha cegat, heu definit el món amb quatre teories científiques mal adobades. I definint-lo li heu posat límits i, nosaltres, tots els altres, hem quedat exclosos fora d’aquests límits. El President-Noken diu que us salva la ignorància i que per això no vol ser massa cruel, però el Parlament acabarà de decidir. Penseu, humans, que no sou res. De la mateixa manera que ahir nosaltres no érem res i demà, potser res serà res. Hagués estat tan fàcil tractar-nos amb un mica de decència, però ni d’això vàreu ser capaços. Ara ja és tard.

L’altaveu calla i ens mirem tots desconcertats. La dona del meu costat tremola. Té fred però, sobretot, té por. Em miro les mans i veig que jo també estic tremolant. Estem atapeïts i sento la seva pell freda fregant-me. Aquest lleu contacte, em fa prendre consciència de la situació. Potser moriré. Però jo no tinc por, només ràbia. Una ràbia efervescent i desmesurada cap aquells desaprensius que ens pretenen dominar, sotmetre i qui sap si assassinar. La dona ara plora, està sola. Tots ho estem perquè han separat les famílies. Li acaricio la galta i de seguida es recolza damunt meu plorant encara més fort. Sento que la sang em vull de ràbia dins les venes. Al cap d’una estona de pensar en què els faria si m’alliberessin, m’adono que tinc molta set i, derrotat i sense cap perspectiva de beure, començo a adormir-me. La dona del meu costat fa estona que dorm recolzada al meu pit. Abans d’adormir-me penso que de tot el que han dit només una cosa és ben segura: no som res.

L.I.F.E.G.O.E.S.O.N.

No digas que no tienes tiempo. Cada día tienes exactamente el mismo número de horas que tuvieron Helen Keller, Pasteur, Michaelangelo, Leonardo da Vinci o Albert Einstein...

Lo dicho, life goes on. Porqué hoy me he vuelto a enamorar y esta vez no es de un hombre, sino de un grupo. 

L.I.F.E.G.O.E.S.O.N.
You've got more than money and sense, my friend
You've got heart and you go in your own way

L.I.F.E.G.O.E.S.O.N.

What you don't have now will come back again

You've got heart and you go in your own way

Mi primer RIP a la sinceridad

Cuando era pequeña tenía la clara convicción de que era adoptada. Imaginaba como debía ser mi familia biológica, donde vivirían y cuan desgraciados eran para renunciar a un hijo. 

Un día, muy angustiada por esa - para mi implacable - verdad, se lo pregunté a mi madre. Ella me miró divertida y me dijo que dejase de imaginar sandeces. Para mi fue una respuesta reveladora. Por aquél entonces ya era una buena consumidora cinematográfica y tuve la certeza que, como en las películas, lo decía tan solo para tranquilizarme. 

A los diez años, la psicóloga me llamó a media clase. Para mi fue un alivio salir de las soporíferas conquistas napoleónicas, hasta que me plantó en un despacho de madera, demasiado viejo para el tipo de colegio donde iba, y se quedó mirándome fijamente. Empezó a pasarme imágenes de sombras, figuras geométricas y demás. Yo tenía que explicarle qué me sugerían. Lo hice hasta que pensé que quizás todo era una trampa. ¿De qué? No tenía ni idea, pero sabía que los adultos hacen cosas con fines ocultos que un niño jamás podría imaginar. Y comencé a inventar cosas inverosímiles, con toque macabro, a ver si la asustaba y dejaba de hacerme mirar estupideces. Como siempre me han encantado los cementerios, iglesias - de eso si tengo el porqué-, no me costó mucho esfuerzo. 

Dos días después nos hicieron un paréntesis y dijeron que la clase sería de dibujo libre. Aparcamos el dibujo lineal - para nuestros diez años era algo insufrible - y nos plantamos ante un caballete de madera y un lienzo blanco. El profesor nos explicó que debíamos pintar aquello que quisiéramos y olvidarnos del mundo entero. Pinté un cementerio. Mi mejor dibujo. En serio, me esforcé mucho. El cielo crepúsculo, las tumbas medio agrietadas y algunas manos intentando salir a la superficie. Todo ello perfectamente coloreado y con efectos difuminados de azul, negro y verde. En algunos nichos y sepulcros puse inscripciones como RIP o INRI, aunque por aquél entonces creo que no sabía de su significado.

Cuando se lo entregué, el profesor me miró con cara de perplejidad, para después ponerla de asco y, seguidamente, de susto. Me preguntó el motivo de aquel dibujo, a lo cual respondí que él nos lo había mandado. Me dijo que era muy feo dibujar este tipo de cosas y, acto seguido, me puntuó con una inmensa S - de suficiente - roja, y dijo que se lo guardaba él. Me enfadé tanto, tanto, tanto, que al final, estando yo al borde del llanto, me lo devolvió. Entonces supe que hay cosas que es mejor guardarse para uno, porqué los demás jamás querrán comprenderlas. 

Hablando de eso...

- ¿Cuál es tu poema favorito? -me preguntó mientras daba un largo y sonoro sorbo de su café de treinta céntimos de euro. Como a penas le conocía dudé algo mi respuesta.

- Pues... No sé, me gustan unos cuantos. - Liaba el piti con dificultad por el frío de noviembre. Siempre me ha pasado, cuando se me hielan las manos no puedo liar bien y un poco de drum termina caiéndoseme durante el proceso.

Y el chico siguió su teoría mientras yo estaba concentrada en el tabaco y él iba dando sorbos de su humeante café de ínfima calidad. 

- Creo que todo el mundo debería saberse, al menos, un poema de memoria, su favorito... - Me recitó su poema favorito, aunque ya no recuerdo cual era.

Seguimos hablando de otras muchas cosas antes que el pequeño descanso entre clase y clase terminase y tuviéramos que volver a las aulas. Entonces no le di importancia a la conversación pero después pensé que quizás tenía razón, y aprendí mi poema preferido para, quien sabe, quizás recitárselo a alguien o sugerirle aprenderse el suyo. 

El mio siempre ha sido una rima de Gustavo Adolfo Bécquer:

Asomaba a sus ojos una lágrima,

y a mi labio una frase de perdón;

habló el orgullo y se enjugó su llanto,

y la frase en mis labios expiró.

Yo voy por un camino, ella por otro;

pero al pensar en nuestro mutuo amor,

yo digo aún: ¿por qué callé aquél día?

Y ella dirá: ¿por qué no lloré yo?

¿Realidad o Ficción?

Elaboramos nuestro pasado, según los principios de selección y combinación que examinamos anteayer: por eso siempre es desconcertante el encuentro con esos amigos de la infancia que nos cuentan detalles de nuestra propia vida que nosotros hemos olvidado por completo. La memoria común inventa, selecciona y combina, y el resultado es una ficción más o menos desleal a los hechos que nos sirve para interpretar las peripecias casuales o inútiles del pasado y darle la coherencia de undestino: dentro de todos nosotros hay un novelista oculto que escribe y reescribe a diario una biografia torpe o lujosamente novelada.

La realidad de la ficción. Muñóz Molina, A.