El llapis de memòria (II)

***

Pip-pip. Pip-pip. Pip-pip. Pip-piiiiiiiiiip. Pip-pip-piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!!!

Apago el despertador amb els ulls mig oberts i enfonso el cap amb resignació al coixí... Per què sempre sona a mig somni!? Intento reprendre el fil de la història però la consciència comença a torturar-me amb les obligacions matinals per no fer tard a primera hora. M’incorporo. Com passa cada dia a les set del matí, maleeixo el dia en què se’m va acudir començar una altra carrera sense haver acabat periodisme. No me’n sortiré pas... Engego la cafetera mentre em compadeixo una mica de mi mateixa i em poso a la dutxa. Quin gust! Quan m’eixugo el cabell l’oloreta del cafè escalfant-se es comença a escampar pel pis i m’arriba a l’habitació. M’encanta. Sens dubte és la millor droga haguda i per haver. Surto de casa i baixo els graons de l’escala de marbre de tres en tres, de tant en tant estic a punt de caure, però penso que no ho deixaré de fer mai. Quan arribo a Plaça Espanya agafo una bicicleta –espero que aquesta no grinyoli tant com la d’ahir– i em poso a pedalar enèrgicament per la Gran Via. M’encanta Barcelona. No és Balaguer, perquè com Balaguer no hi ha res, però m’encanta. M’aturo a un semàfor i maleeixo que encara no hagin vetat el tràfic pel centre com a Londres. Mentrestant, observo el carrer: a mà esquerra tinc un noi que escolta música, la du tan alta que puc seguir la cançó des d’on sóc. A mà dreta, hi tinc una cafeteria petita i discreta, m’evoca un record difús. Però és que al cap i a la fi les cafeteries són totes similars.

De sobte, em crida l’atenció una dona morena. Surt de la cafeteria amb els ulls vidriosos i es posa a caminar amb pas decidit. S’entrebanca en esquivar una nena que corre per agafar el bus i li cau la bossa a terra. En recull el contingut amb rapidesa i continua caminant. Des de la distància, veig que a terra hi ha quedat alguna cosa, petita i gairebé imperceptible des d’on sóc. Baixo de la bici i m’apropo caminant fins on fa uns segons hi havia la dona d’ulls vidriosos amb la seva bossa i veig què és: un USB. El recullo i pujo a la bici per anar-li a tornar l’aparell però, quan aixeco el cap, ja no hi és. Sembla com si s’hagués volatilitzat. El carrer és llarg i no la veig enlloc. Segurament ha entrat a algun edifici mentre recollia el pen drive. He perdut bastant temps i veig que si no m’afanyo faré tard. Despreocupadament, em poso l’USB a la butxaca dels texans i continuo el camí.

Busco un buit per deixar la bici. Afortunadament a les vuit del matí  encara hi ha molts buits i poques bicis vermelles. Per fi, entro a la facultat. Sempre he pensat que és com retrocedir en el temps. Tota de pedra, amb els pòrtics, els finestrons vells i aquelles aules que semblen robades dels anys 60. Creuo els murs densíssims i m’oblido de tot, del somni, de com m’ho faré per aprovar, els problemes s’esvaeixen i em deixo portar de classe en classe, com si fos en un món nou, embadalida per totes les històries impossibles que ressonen entre els murs de pedra. Històries que passen de generació en generació, moltes semblen superar la ficció però, no és la vida una pròpia ficció?